Josep Moratalla i Martínez, poumista, maçó i lluitador per les causes

En Josep Moratalla neix en un poblet de la Manchuela, a la província de Conca, Motilla del Palancar, el 2 de juliol de 1918.  Les primeres lletres les fa a l’escola municipal del seu poble nadiu fins els 9 anys, però problemes greus familiars el fan posar a treballar a la fàbrica de xocolata, de propietat familiar.  L’avi, veritable propietari de la fàbrica, mor l’any 1929. Els hereus no es posen d’acord. Davant d’aquesta greu situació el pare se la juga. Agafa dona i fills i se’ls enduu  cap a Barcelona en la recerca de nous horitzons laborals. Tot just s’estava celebrant l’Exposició Internacional de Barcelona. De feina ben poca, un cop celebrada la festassa de l’Exposició milers d’obrers es queden sense feina. Fam, sense seguretat social…els carrers s’omplen de captaires. Som a la recta final d’una dictadura que fa aigües per tot arreu. L’esclat republicà és a punt de fer-se notar. En Josep viu en pròpia pell l’esclat d’alegria del 14 d’abril. “Visca Macià, mori Cambó”, crida la gent emocionada. La República és proclamada. Pel juny del 1931, entra a treballar com a aprenent en una impremta gràfica. És a punt de fer 13 anys. Poca cultura i molt esforç físic. L’aprenentatge li ve del seu desig autodicte de saber.  Durant la República en pau entra  a l’Akademio Laboralista Esperanto de Sants. Descobreix la lectura, la reflexió, el debat…tot en un ambient llibertari.  S’afilia al Bloc Obrer i Camperol (BOC) i fa esport, practica la lluita greco-romana.  El BOC es reconverteix en el Partit Obrer d’Unificació Anarquista (POUM), la formació de l’Andreu Nin, Joaquín Maurin, Jordi Arqué, Víctor Alba… Des del POUM viu l’aixecament militar i civil del 18 de juliol. En Josep Moratalla no s’ho pensa ni un segon, el seu deure és ésser amb el legítim govern republicà sorgit de les urnes del 16 de febrer de 1936. L’agost d’aquell any s’allista a les milícies del POUM i se’n va combatre al front d’Aragó. Ferides lleus, cansament i  desànim són les lliçons que ha d’aprendre en ple conflicte. Tanmateix, l’esperit revolucionari li fa d’escut i li dóna coratge.

S’exilia com milers de catalans i espanyols camí de França. A la Catalunya Nord viurà reclòs en diversos camps de concentració: Argelers i  Sant Ciprià.Viu en plena pell el fred, el menyspreu del govern francès, el desarrelament humà…Per fugir de tanta desgràcia s’enfila en una altra desgràcia – tot i què en un principi es pensa que és per a millorar-, a la Companyia de Treballors de Brest, a la Bretanya. Els alemanys ocupen França i es veu obligat a fugir de nou. S’embarca en un vaixell sense rumb fix. Finalment desembarca a Baiona.  En aquesta ciutat basco-francesa coneix una dona, de qui s’enamora. Tot i això, ella és una devota del Partit Comunista i ell un perseguit del comunisme – el POUM va ésser il·legalitzat com a partit per la República. Ella preten que en Josep es quedi, però davant l’avanç dels nazis prefereix fugir de nou i se’n va cap a la França no ocupada, la França de Vichy. La fugida és dolorosa per la pèrdua d’una persona estimada. Aquesta coneixença li quedarà gravada per vida – als seus 93 encara és memòria viva el record d’aquell amor. Sense saber on anar i cansat de voltar decideix tornar a Barcelona. En creuar la frontera es detingut. Presó en quarentena a la Model. Fam, por i missèria són el plat de cada dia. Té la sort de conèixer un dels policies que li interroga – era amic d’un veí seu. Al cap d’un mes surt de la presó. Es veu obligat a fer el servei militar de nou. Els anys de guerra no compten. Fa la mili al Marroc, primer, i després a Santiago de Compostel·la.  En acabar de servir a la pàtria de nou a Barcelona. Busca treball, difícil en aquells temps de postguerra i sense avals. En troba en una fàbrica de sabó.  Altre cop lluita clandestina, ara dins del franquisme.  Reneix el POUM clandestí. De rebot ,  a partir de la coneixença de la Cooperativa Dos de Maig de Sants, entra a formar part d’una lògia maçònica. L’any 1954 es detingut per massó. Es jutjat i condemnat a 6 anys i un dia de presó.

A finals dels anys seixanta del segle xx el casal Catòlic de Sant Andreu acull la Comissió de Barri. D’aquesta comissió en sortirà l’Associació de Veïns de Sant Andreu de Palomar. En Moratalla en serà un dels fundadors sense figurar com a tal per por de represàlies del govern civil, donat que amb els antecedents penals podien haver il·legalitzat l’entitat veïnal. Activisme veïnal i desig de canvi. Militància al PSC, conseller de Cultura del Districte de Sant Andreu, fundador de l’Associació de Defensa de la Gent Gran (ADEGG),… El Districte li concedeix la Creu de Sant Andreu i l’Ajuntament de Barcelona la Medalla d’Honor de la Ciutat. Als seus norant anys i un xic més en Josep Moratalla segueix al peu del canó. En el moment de fer-li l’entrevista –juliol de 2011- tenia penjada una pancarta al balcó de casa seva en contra de les retallades socials  del Govern català.

Pau Vinyes i Roig

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s