La Maria Isabel Roig és una dona forta i treballadora, amb un sentit personal de la justícia que l’ha portat a lluitar, tota la seva vida, per combatre les injustícies que s’ha anat trobant pel camí, siguin quines siguin, des de l’àmbit personal, fins al social i al polític.
Filla de l’eixample, d’un pare advocat conservador, amb un profund sentiment catòlic, i catalanista, i d’una mare que es va significar intel.lectualment amb el catalanisme d’esquerres, és la gran de 7 germans que van viure els seus primers anys en un ambient on la cultura i la política sempre hi eren presents. La seva joventut ens parla de la burgesia catalana de mitjans del segle XX, d’un eixample barceloní on el primer franquisme, s’hi estés o no d’acord idelògicament, va portar la tranquilitat després dels anys convulsos de la guerra, en què se celebraven posades de llarg, com la seva el 1950, i en què la universitat (s’hi va llicenciar en filosofia i lletres) esdevenia el primer contacte seriós amb el compromís social.
La Maria IsabelRoig és una dona forta i treballadora, amb un sentit personal de la justícia que l’ha portat a lluitar, tota la seva vida, per combatre les injustícies que s’ha anat trobant pel camí, des de l’àmbit personal, fins al social i al polític.
Filla de l’Eixample, d’un pare advocat conservador, amb un profund sentiment catòlic, i catalanista, i d’una mare que es va significar intel·lectualment amb el catalanisme d’esquerres, és la gran de 7 germans que van viure els seus primers anys en un ambient on la cultura i la política sempre hi eren presents. La seva joventut ens parla de la burgesia catalana de mitjans del segle XX, d’un eixample barceloní en què se celebraven posades de llarg, com la seva el 1950, i en què la universitat (s’hi va llicenciar en filosofia i lletres) era el primer contacte seriós amb el compromís social. Així és com el 1951la MariaIsabelfa la seva primera acció política, en plena vaga de tramvies, trencant els vidres del tramvia 26 amb uns companys de la universitat. També és la primera vegada que ha de córrer davant de la policia.
Després d’un parèntesi d’uns anys de poca activitat política que va coincidir amb la seva feina com a secretària, gairebé 10 anys, a Parcs i Jardins, el 1963 es casa amb un andreuenc i descobreix el poble. La vida és molt diferent de la de ciutat, no li agraden gens les tafaneries, ni les feines de la llar, i troba a faltar l’ambient intel·lectual de casa. Però s’hi adapta, i els seus tres fills seran autèntics andreuencs de soca-rel.
El 1967 entra a treballar al Col·legi d’Arquitectes, i hi hauria treballat tota la vida si per ella hagués estat. Aquesta feina, a banda de la realització personal, representa entrar de nou en un ambient reivindicatiu, i a poc a poc descobreix el PSUC. Mentrestant, se significa en el moviment de “Cristians de Base”, disconformes amb la manera de fer de l’església oficial, i de seguida és un referent en l’entorn andreuenc. Entra a “Cristians pel socialisme”, i amb Mossèn Camps participen, entre d’altres accions, al Grup pro Drets Humans de Barcelona. Lluitadora com és, té la idea que allò que no li agrada es pot canviar des de dins, i així ho feia amb l’església, combinant aquest sentiment religiós amb les seves cada vegada més clares idees comunistes, sense amagar-se’n.
La reivindicació antifranquista la porta a reunions clandestines, a significar-se cada vegada més, i finalment, el 1974 entrarà al PSUC, des d’on encararà els darrers anys de règim i els primers de democràcia, amb una implicació especialment personal. Són els anys de la mort d’en Puig Antich, de l’enduriment del règim en l’agonia de Franco, de pallisses, i “la rubia”, com li deia el comissari de Sant Andreu que tenia ben controlats els seus moviments, no s’aturava en la seva lluita, fins i tot després que en una reunió de l’Assemblea de Catalunya rebés una pallissa i perdés tots els “modus” de la seva educació de col·legi de monges.
Mort el dictador va tenir una participació clau en l’acció de les dones dels treballadors de Motor Ibérica, que es van tancar a la parròquia per solidaritzar-se amb els seus marits, en vaga. La casa de Santa Marta es va convertir en una mena de base d’operacions fora de l’església, i la policia feia guàrdia a la porta. L’arribada de la democràcia l’enxampa separada i vivint a Nou Barris, i li comporta una nova responsabilitat, amb el càrrec de consellera de districte que ocuparà durant vuit anys. La situació política encara havia de portar-li un altre ensurt, amb el cop d’estat de 1981, quan va haver de fer desaparèixer les fitxes de la cèdula comunista de què era responsable, però l’endemà va anar a treballar, que és el què calia.
Així va seguir fins al final, i amb aquest esperit lluitador, la Maria Isabel, que als 75 anys encara es despertava algun dia pensant que ha viad’anar a treballar, va continuar anant a les reunions que calia per “moure” el què consideri que cal canviar, fins que l’estat avançat de la malaltia li ho va impedir. Entre d’altres era presidenta del Grup de Presons de la parròquia de Sant Andreu, que dóna suport a les famílies de presos, i de la comissió per Salvarla Cúpula, i amb tots dos grups va continuar organitzant exposicions, concerts de cant coral, festivals de dansa al SAT…
La vida sempre ens posa al davant causes a les quals podem plantar cara, i ella no va deixar mai de plantar cara a la vida.
Georgina Rifé i Domènech
retratsperlamemoria 